Pedres, potser, és el que l'hauriem de llençar als qui, sense veure el documental, han procedit a penjar mediaticament Julio Mèdem.

Quan tingueu l'oportunitat de veure-la, probablement us posareu tant de mala llet com jo, no però per la forma o el fons de la pel·lícula, sino de pensar que els cretins que l'han criticada sense veure-la són això, uns "cenutrios" de ca'l ample.

En Mèdem, com ell mateix ens ha dit, no vol transmetre res més que un missatge de no-odi, i els entrevistats viuen amarats majoritariament d'aquesta filosofia; sobretot els qui més han patit la violencia d'ETA, l'entalegament o les tortures policials, ja sigui en propia pell o a travès de la pèrdua de persones estimades.

Parlant però, lluny de la hipocresía política, dels aspectes més filmics de la pel·lícula. Paraula i imatge s'acompassen per acompanyar-nos durant dues hores llargues sense que ens n'adonem; l'alternança de veus i d'espais fa que ens deixem endur sense adonar-nos, alhora que assentim, dissentim, patint i ens emocionem sentint aquestes persones tan properes en la humanitat i tan llunyanes en unes vivències qüotidianes que la per la majoria de nosaltres mai hem viscut.

Veus diferentes enmarcades en els colors d'Euskal-herria, el verd de les valls i dels parcs, els gris de les ciutats idels frontons, el blau del mar i del cel. A cada veu un fons, molt escaient en tots els casos, una tria mai deixada a l'atzar que ens orienta un xic sobre la veu que li dona vida en aquell moment.

Un documental per veure i, de segur reveure. Caldrà esperar la versió extesa i la televisiva, a veure si el tripartit s'estira i ens la passa!

La pelota vasca: la piel contra la piedra

optimizat per: I.E. 6.0
resolució:800x600